Ara no toca

Desconnectat una mica de la política -i del món- durant les darreres setmanes -les primeres de setembre- per obligacions acadèmiques -altrament dites exàmens- he de confessar que, en arribar a casa, m'ha sorprés el ressò de la "consulta popular" celebrada a Arenys de Munt al voltant de la independència de Catalunya. Ben mirat, ja ni me'n recordava fins que un company de classe em va comentar les imatges que havia vist per la televisió de la concentració feixista convocada per la Falange -no sé quina de totes: l'esquerra, la dreta, l'autèntica...- a la localitat maresmenca, que comptava amb el vistiplau del Govern estatal -Garçon, Garçon, deus estar fent com Peter Pan, però en este cas no buscant la teua ombra, sinó la del "tot és ETA".

El cas és que al remat el 96% dels ciutadans que van acudir a votar el referèndum van dir "sí" a la constitució de Catalunya com un "Estat lliure i democràtic" dins de la Unió Europea. Este fet ha provocat, naturalment, la reacció ferotge del nacionalisme espanyol, que ha optat des de ridiculitzar la consulta -cas de destacats dirigents del PSOE- fins a considerar-la un "greu atac" cap a la Immaculada Constitució -cas del PP i els seus mitjans afins, així com també els ultranacionalistes d'UPyD i alguns socialistes.

En primer lloc, un dels aspectes que ens ha de cridar l'atenció és que la consulta reclama com a marc específic de sobirania Catalunya, entesa com l'actual comunitat autònoma catalana. Atenció!, no s'hi val a dir que amb eixa nomenclatura hom es referix a "tot Catalunya", és a dir, els Països Catalans.

No és este un fet que a nosaltres, els valencian(iste)s ens haja d'estranyar, per tal com el nacionalisme català -a diferència del basc- sempre ha tingut ben clar, en la praxi política, que la seua nació és Catalunya i que la resta de territoris són "catalans intermitents". Sí, "som 11 milions", les Falles i la paella "són catalanes", o Ausiàs March i Joanot Martonell eren "escriptors catalans", però a l'hora de la veritat lluiten per la independència de Catalunya. I jo no els culpe. De fet, jo no defenc els Països Catalans com a projecte polític, per moltíssimes raons, que em sembla que ja he comentat en altres ocasions i que, per tant, no és necessari tornar a repetir ací.

En tot cas, els qui ens hem format en termes valencianistes enfront d'una pantalla d'ordinador sabem, pel nostre contacte gairebé diari amb nacionalistes catalans, l'existència d'actitud negatòria de la identitat pròpia dels valencians. És a dir, els valencians en som com una mena de germà menut, dels catalans, que no pot fer-se major. No podem dir que el País Valencià és una nació, perquè això suposa "amputar Catalunya", malgrat que recollir en el preàmbul de l'Estatut d'Autonomia que Cataluya és una nació és un "avanç cap al ple reconeixement nacional"; ni tampoc no podem aspirar a tindre una seleccions esportives valencianes, perquè ja n'hi ha les de Catalunya, i així en qualsevol àmbit. Esdevé, llavors, tota reivindicació nacional valenciana en "regionalista", amb un clar to despectiu que mai no he arribat a comprendre.

La "sorpresa" -permeteu-me l'ús de les cometes- ha esclatat en el moment que, una vegada realitzada la consulta d'Arenys de Munt, des de diferents sectors del catalanisme, abans acèrrims defensors dels Països Catalans, defensen ara una postura més "pragmàtica" i creuen que la independència de la "nació completa", com deia -el regionalista, supose- de Jordi Pujol: ara no toca.

Ausades que no! Els valencians som un poble en descomposició. Ens hi juguem la nostra supervivència com a poble. Ací, el valencianisme polític no arriba al 5% dels vots autonòmics, i no només això, sinó que els seus propis dirigents creuen que "el nacionalisme no ven" i que, per tant, cal convertir-se en un simpàtic matís d'una formació que sumarà ben bé no se sap què per tal de constituir "un tercer espai" a l'esquerra del PSOE. Alhora, el valencianisme cultural -com ahir, hui i... també demà?- seguix menjant de la mà dels partits centralistes, fins que arribe el dia en què no hi haja país! I, de la mateixa manera, la llengua, el signe distintiu que més ens identifica com a poble, és marginada constantment pels poders públics, i com a prova d'açò tenim que la reforma de la Llei de la Funció Pública no inclourà el requisit lingüístic dels funcionaris públics. I, cada vegada més, els valencians ja no som això, valencians, sinó "valencians", "castellonencs" i "alacantins". I...

En fi, germans catalans, lluiteu per la vostra independència. Abandoneu, vosaltres que podeu, esta Espanya -una grande y libre. Seguiu construint una majoria social favorable a la constitució de Catalunya com un Estat propi. I perquè això siga possible heu d'oblidar-vos de consultes que reivindiquen els Països Catalans com a subjecte de sobirania. No li poseu les coses tan fàcils a l'espanyolisme i, de pas, no ens compliqueu -encara més- la tasca als nacionalistes valencians. Perquè ací, al País Valencià, la independència, ara no toca. Paraules d'un independentista valencià.