Ara no toca

Desconnectat una mica de la política -i del món- durant les darreres setmanes -les primeres de setembre- per obligacions acadèmiques -altrament dites exàmens- he de confessar que, en arribar a casa, m'ha sorprés el ressò de la "consulta popular" celebrada a Arenys de Munt al voltant de la independència de Catalunya. Ben mirat, ja ni me'n recordava fins que un company de classe em va comentar les imatges que havia vist per la televisió de la concentració feixista convocada per la Falange -no sé quina de totes: l'esquerra, la dreta, l'autèntica...- a la localitat maresmenca, que comptava amb el vistiplau del Govern estatal -Garçon, Garçon, deus estar fent com Peter Pan, però en este cas no buscant la teua ombra, sinó la del "tot és ETA".

El cas és que al remat el 96% dels ciutadans que van acudir a votar el referèndum van dir "sí" a la constitució de Catalunya com un "Estat lliure i democràtic" dins de la Unió Europea. Este fet ha provocat, naturalment, la reacció ferotge del nacionalisme espanyol, que ha optat des de ridiculitzar la consulta -cas de destacats dirigents del PSOE- fins a considerar-la un "greu atac" cap a la Immaculada Constitució -cas del PP i els seus mitjans afins, així com també els ultranacionalistes d'UPyD i alguns socialistes.

En primer lloc, un dels aspectes que ens ha de cridar l'atenció és que la consulta reclama com a marc específic de sobirania Catalunya, entesa com l'actual comunitat autònoma catalana. Atenció!, no s'hi val a dir que amb eixa nomenclatura hom es referix a "tot Catalunya", és a dir, els Països Catalans.

No és este un fet que a nosaltres, els valencian(iste)s ens haja d'estranyar, per tal com el nacionalisme català -a diferència del basc- sempre ha tingut ben clar, en la praxi política, que la seua nació és Catalunya i que la resta de territoris són "catalans intermitents". Sí, "som 11 milions", les Falles i la paella "són catalanes", o Ausiàs March i Joanot Martonell eren "escriptors catalans", però a l'hora de la veritat lluiten per la independència de Catalunya. I jo no els culpe. De fet, jo no defenc els Països Catalans com a projecte polític, per moltíssimes raons, que em sembla que ja he comentat en altres ocasions i que, per tant, no és necessari tornar a repetir ací.

En tot cas, els qui ens hem format en termes valencianistes enfront d'una pantalla d'ordinador sabem, pel nostre contacte gairebé diari amb nacionalistes catalans, l'existència d'actitud negatòria de la identitat pròpia dels valencians. És a dir, els valencians en som com una mena de germà menut, dels catalans, que no pot fer-se major. No podem dir que el País Valencià és una nació, perquè això suposa "amputar Catalunya", malgrat que recollir en el preàmbul de l'Estatut d'Autonomia que Cataluya és una nació és un "avanç cap al ple reconeixement nacional"; ni tampoc no podem aspirar a tindre una seleccions esportives valencianes, perquè ja n'hi ha les de Catalunya, i així en qualsevol àmbit. Esdevé, llavors, tota reivindicació nacional valenciana en "regionalista", amb un clar to despectiu que mai no he arribat a comprendre.

La "sorpresa" -permeteu-me l'ús de les cometes- ha esclatat en el moment que, una vegada realitzada la consulta d'Arenys de Munt, des de diferents sectors del catalanisme, abans acèrrims defensors dels Països Catalans, defensen ara una postura més "pragmàtica" i creuen que la independència de la "nació completa", com deia -el regionalista, supose- de Jordi Pujol: ara no toca.

Ausades que no! Els valencians som un poble en descomposició. Ens hi juguem la nostra supervivència com a poble. Ací, el valencianisme polític no arriba al 5% dels vots autonòmics, i no només això, sinó que els seus propis dirigents creuen que "el nacionalisme no ven" i que, per tant, cal convertir-se en un simpàtic matís d'una formació que sumarà ben bé no se sap què per tal de constituir "un tercer espai" a l'esquerra del PSOE. Alhora, el valencianisme cultural -com ahir, hui i... també demà?- seguix menjant de la mà dels partits centralistes, fins que arribe el dia en què no hi haja país! I, de la mateixa manera, la llengua, el signe distintiu que més ens identifica com a poble, és marginada constantment pels poders públics, i com a prova d'açò tenim que la reforma de la Llei de la Funció Pública no inclourà el requisit lingüístic dels funcionaris públics. I, cada vegada més, els valencians ja no som això, valencians, sinó "valencians", "castellonencs" i "alacantins". I...

En fi, germans catalans, lluiteu per la vostra independència. Abandoneu, vosaltres que podeu, esta Espanya -una grande y libre. Seguiu construint una majoria social favorable a la constitució de Catalunya com un Estat propi. I perquè això siga possible heu d'oblidar-vos de consultes que reivindiquen els Països Catalans com a subjecte de sobirania. No li poseu les coses tan fàcils a l'espanyolisme i, de pas, no ens compliqueu -encara més- la tasca als nacionalistes valencians. Perquè ací, al País Valencià, la independència, ara no toca. Paraules d'un independentista valencià.

Dos anys furtant carteres

L'estratègia d'un partit polític resumida en una única frase: furtar-li la cartera a Glòria Marcos. Eixe ha sigut el rumb que ha seguit el BLOC des de les darreres eleccions autonòmiques, i d'aixo ja fa dos anys. Per tant, sí, ens trobem ja en la meitat de la legislatura, com de ràpid passa el temps!

Fa ja uns quants anys que els valencianistes van abandonar una estràtegia, aquella que s'emmarcava dins d'allò que podríem anomenar el seu esperit fundacional, per a abraçar-se a una altra, la del conglomerat de partidets que se situen a l'esquerra del PSOE. Després de la desfeta de Compromís pel País Valencià i els inefables resultats aconseguits en les darreres eleccions estatals, els amants d'allò alié -entenga's ací, els defensors de furtar-li la cartera a certa senyora- van haver d'acatxar el cap, desaparéixer literalment de la blogosfera -el principal mitjà de comunicació de què disposen els nacionalistes valencians- i deixar que foren uns altres -els dissidents, que s'havien mantingut en un silenci crític- els qui obriren la boca. Canvi, redreçament, progrés, taronja, valencianisme... van ser alguns dels termes més amollats al llarg d'aquells mesos.

Després, però, el V Congrés Nacional del BLOC va suposar, per a alguns, una decepció, per tal com només havia servit per a canviar algunes cosetes perquè res no canviara a Sant Jacint. No obstant això, potser no és este fet allò més preocupant en la trajectòria del BLOC, ja que els documents congressuals sí que reflectixen l'esquelet ideològic d'allò que hauria de ser una força política nacionalista valenciana, tal com ho feien en conclaves anteriors. El problema rau que de res no servixen les ponències si no es posen a la pràctica en la política quotidana. I és precisament ací on el BLOC arrossega una pila d'incoherències que van ofegant, a poc a poc, el seu futur com a formació política.

Efectivament, no té sentit proclamar-se la casa comuna del valencianisme, el pal de paller del nacionalisme valencià, l'espai valencià de progrés, mentre són altres formacions les que, de facto, marquen la teua agenda política. Siguem sincers, el BLOC hui per hui és un partit polític modest, però és un partit, amb els seus militants i els seus càrrecs. La resta, Iniciativa del Poble Valencià i Els Verds-Esquerra Ecologista del País Valencià, no deixen de ser escissions d'altres formacions que mai no s'han presentat a cap comici. Són, per tant, partits polítics dels quals no coneixem quin és el seu pes real en la política valenciana. Vaja, quins electors tenen al darrere. Podrem argumentar-ho com vulguem, però en política l'únic que val, al remat, són els vots, que et permeten poder transformar la societat i prestar un servici, doncs, als teus ciutadans.

Atés això, ja és hora que el BLOC establisca clarament quin és el paper que hi vol jugar. He llegit este cap de setmana que la coalició electoral amb Iniciativa i Els Verds es formalitzarà a la tardor, al mateix temps que Oltra ja ha dit ben clar que "en cap cas" s'arribarà a la integració de la seua formació dins del BLOC, i Panyella ha realitzat afirmacions tan sorprenents com en el grup parlamentari "no s'havia parlat mai" sobre qui n'hauria de ser el portaveu. És a dir, el relleu en el càrrec d'Oltra per Morera és un assumpte que no s'ha tractat per part dels quatre diputats de Compromís pel País Valencià. Ben simptomàtic, si més no, del rumb del BLOC.

Els dirigents del partit fa temps que no confien en ells mateixos, no creuen que el seu partit puga ser capaç d'arribar ell, tot sol, a "fer-se major". Per això, creuen que cal "eixamplar la base social" del valencianisme amb la suma de l'ecologisme i "l'esquerra transformadora". No és esta una frase encunyada per mi, supose que el lector ja se n'adona. Doncs bé, esta estratègia, com totes, pot ser, en primer lloc, qüestionable. El problema és que sembla que el BLOC no aprén dels errors passats, sinó que entropessa una vegada rere l'altra amb la mateixa pedra. I al final no només no ha aconseguit "furtar-li la cartera" a ningú, sinó que li han pres la seua. En fi...

Més enllà dels símbols

Per bé que sóc conscient que ja se n'ha parlat potser un gra massa, del V Congrés Nacional del BLOC, vull aportar la meua opinió al respecte. Es tracta d'una "opinió externa", és a dir, d'un no militant. I precisament per això potser té el valor que té, és a dir, ben poc o no gens. El cas és que durant els dies anteriors he estat a l'aguait de totes les opinions sorgides al voltant del conclave. He deixat que en parlaren els "protagonistes". Protagonistes, en sentit ampli, és a dir, els militants del partit.

Trobe que no cal insistir massa en el poc interés que en general ha despertat esta cita entre els mitjans de comunicació. Això no obstant, ara em ve al cap quan aquell diumenge vaig engegar la ràdio del cotxe i vaig escoltar com el congrés dels nacionalistes valencians obria l'edició del migdia de les notícies de Radio Nacional de España per a la Comunidad Valenciana. Quasi rebenta l'embragatge del cotxe en el moment en què el vehicle es diposava a arrancar. En fi, què hi farem, una anècdota més.

Tot matisant les línies precedents, cal dir que l'únic ressò informatiu que ha obtingut el conclave s'ha enfocat, exclusivament, cap a la qüestió dels símbols. Alhora, no serà necessari tornar a incidir en les manipulacions grolleres que al respecte s'han llançat des de mitjans tan distints com l'Avui, Vilaweb, Las Provincias o El Mercantil Valenciano. Ara, per a mi són ben simptomàtiques. No seré tan agosarat per a dir que des d'estos diaris -i, per tant, des de la ideologia que els paga- li tenen "por" al BLOC, per tal com actualment no suposa cap "amenaça", ni per al PP ni per al PSOE. Ells són conscients del poder que tenen per tal de fer que els possibles votants valencianistes acaben dipositant en l'urna una papereta amb les sigles d'una formació centralista. En canvi, no tinc cap dubte que, per diferents motius, tots tenen un denominador comú, el desig que el valencianisme polític no despegue. Uns, per a poder dir "com de malament estan al sud"; els altres, perquè així perpetuen el seu model nacional(ista)espanyol. Com va amollar un bròfec entrenador de futbol: no hase falta desir nada más.

Bé, quant a la questió dels símbols, he de reconéixer que hi estic ben decebut. Des d'un primer moment vaig proclamar el meu escepticisme pel que fa al contingut de la famosa ponència. No pel fet que al final poguera aprovar-se, sinó per passar de les paraules a les accions concretes. La militància valencianista, en general, sembla estar ben arrelada en conflictes pretèrits que tant de mal ens han fet als valencians, i tant de profit que n'han tret els espanyols! Al remat, ja hem vist que allò que s'ha aprovat és una versió aigualida del document original. Les interminables perífrasis per tal de dir molta cosa i alhora no dir res. En fi, potser d'ací uns anys, les noves generacions se n'adonen, de les errades passades, però potser aleshores ja no quedarà país... ai las!

Ací deixe les meues valoracions respecte de la qüestió simbòlica. Pense que els símbols són una cosa molt important en política. Per dir-ho d'alguna manera, constituïxen els fonaments sòlids d'una casa. A partir d'ací, cal construir-ne les diferents plantes. I pintar les parets, el mobiliari, etcètera, ja és allò que comprén la política quotidiana. En tot cas, remarque que el meu post pretenia parlar d'un altre tema.

Efectivament, tinc la sensació que, si més no en veu alta, ningú no ha gosat a subratllar alguns dels problemes bàsics que arrossega el BLOC i que, a parer meu, este congrés no ha intentat resoldre. Es tracta, insistisc, d'una visió externa. Potser m'equivoque i alguna cosa canviarà a Sant Jacint a partir d'ara. Jo no seré tan bocamoll com alguns dirigents del BLOC i, per tant, no m'hi jugaré cap paella a la vora de l'Albufera.

És evident que este congrés va ser convocat per tal d'enfortir l'organització de cara a les properes eleccions de 2011. Les legislatures passen molt ràpides i en un tres i no res ja tenim de nou uns altres comicis. Després de l'experiment Compromís -anomenem-ho així- el BLOC ha de tornar a enfrontar-se al seu malson: l'antidemocràtica tanca del 5%. La coalició va suposar especiè d'"opi" per als valencianistes, que van deixar de banda una gran campanya, la de la lluita perquè es rebaixara el llistó electoral, una vegada que tenien la seua presència garantida a Les Corts. Vergonya, cavallers, vergonya!

La sensació que tinc és que d'ací dos anys els resultats electorals seran molt roïns. Possiblement, situen el BLOC en els nivells que assolia la UPV. Sé que molts militants del partit en són conscients, però m'argumenten que EU es quedarà també fora de la cambra i el 2015 serà l'any en què els valencianistes "tornaran" -sí, entre cometes, perquè encara que ens puga fotre reconéixer-ho, només de la mà d'Esquerra Unida el valencianisme polític hi ha tingut representació- al parlament i, a més, per primera vegada accediran a la Generalitat.

No ens enganyem, EUPV per molt "malament" que es trobe -caldrà vore, en tot cas, els efectes de la crisi sobre els votants valencians més esquerrans- sempre ha quedat per davant del BLOC, tant a nivell de país com en les zones urbanes. Al mateix temps, el camí que seguixen els nacionalistes valencians no és aquell que els ha de conduir cap a la transformació del país des de les institucions, sinó més aïna cap a la marginalitat. Tant de bo m'equivoque.

Una d'eixes persones extraordinàries

Va ser dijous de vesprada, a les 19:40 hores del rellotge de la teua habitació, i envoltat pels teus familiars, allò que més vas estimar en vida. Qui sap si va ser la sort, el destí, la Mare de Déu o la teua pròpia voluntat allò que va provocar que jo estiguera aquell moment allà. Jo t'agarrava de la mà dreta, mentre que la teua mà esquerra es menejava, desitjosa que algú la poguera estrènyer. Aleshores, et vaig subjectar de les dues mans, tu vas obrir els ulls, em vas mirar a la cara; allà estava el teu fill, el menut, el petit -com li deia ta mare-; tu vas respirar i vas tancar els ulls, definitivament.

La paraula maleïda se t'emportava després d'un any i mig d'intesa lluita. "En esta vida, t'has d'enfrontar als problemes amb la convicció que tot eixirà bé, si no, no aconseguiràs mai res" -em vas dir el dia en què eixa maleïda paraula va vindre a visitar-nos a casa nostra-. Ben bé que puc afirmar, després de tot este temps, que tu m'has ensenyat una gran lliçó, que mai no podré oblidar. Tu vas mantindre l'esperança fins l'últim moment, quan la paraula maleïda va entrar al teu cervell per a instal·lar-s'hi. Ara tu te n'has anat, sí, és cert, la teua companyia ja no serà possible en el futur, ni en el present, però el teu esperit de lluita romandrà sempre en mi. Em vas dir que, si algun dia et passava res, jo hauria de tirar avant, cuidar de ma mare i fer la meua vida. Així ho faré, per descomptat, perquè la meua vida serà també la teua vida, per tal com tu sempre viuràs en mi.

Diuen que, sovint, impressiona molt més veure molta gent en silenci que no una multitud cridant. Dissabte, una església plena de gom a gom et va acomiadar, on només els acords de l'Ave Maria d'Schubert interrompien aquell silenci. Ai, la música clàssica, una de les teues passions. No t'hagueres pogut imaginar tu, una "persona anònima", quanta gent va vindre al teu soterrar. Familiars, amics, companys de faena, veïns, autoritats... Bé, allò més que un soterrar, semblava un homenatge. Un homenatge a una d'eixes persones extraordinàries del món. No sé si n'hi ha moltes, o potser massa poques, però el cas és que mon pare n'era una. I jo, el seu fill, n'estic ben orgullós.